sábado, 22 de noviembre de 2014

Dorsal oceànica


Formació d'una dorsal.

Les dorsals oceàniques són grans serralades submergides que arriben a superar els 3.000 m d'altura, normalment presenten un solc central anomenat rift per on surt magma procedent de l'astenosfera i que es diposita als dos costat creant més sòl oceànic. Els cims més elevats sobresurten de les aigües i formen illes. Aquestes formacions es troben als límits entre dues plaques tectòniques. Aquest tipus de serralades oceàniques actuen com a centres d'expansió oceànica i són les responsables del d'extensió del llit marí. L'elevació del fons marí ve donada pels corrents de convecció que fan emergir magma surt del mantell per fissures longitudinals de l'escorça oceànica.

Les dorsals oceàniques del món estan connectades i formen un sol sistema de crestes que recorren tots els oceans de la Terra, fent de les dorsals oceàniques la serralada més llarga de la Terra. Les dorsals continuades formen de 65.000 km de llargada i la totalitat de les dorsals formen un sistema de 80.000km.

Les dorsals oceàniques són formacions geològicament actives amb aportacions constants de nou magma sobre el llit oceànic i sobre la mateixa línia de crestes. Aquest magma refredat forma una crosta de basalt i gabre.

Les roques que componen aquesta escorça són més joves sobre l'eix de la cresta i la seva edat augmenta conforme ens hi allunyem. El nou magma de basalt emergeix a prop de l'eix degut a la a fusió per descompressió de les capes inferiors del mantell terrestre .

L'escorça oceànica està composta de roques molt més joves que la Terra. L'escorça de les conques oceàniques té menys de 200 milions d'anys. L'escorça es troba en un constat procés de renovació gràcies a les dorsals oceàniques. A mesura que ens allunyem de la dorsal, l'oceà guanya en profunditat, i les majors profunditat s'assoleixen en les fosses marines. Conforme l'escorça oceànica es va movent allunyant-se de la dorsal, la peridotita situada per sota es refreda i es fa més rigida, aquesta escorça i la peridotita rígida conformen la litosfera oceànica.

L'expansió lenta de les dorsals com la dorsal mesoatlàntica produeix, generalment, valls de rift llargs i amples, a vegades de 10 a 20 km d'amplada de terreny accidentat fins als 1000 m en la cresta de la dorsal, per contra les dorsals d'expansió ràpida com la dorsal del Pacífic Oriental presenten incisions estreta i punxegudes envoltades generalment per una topografia plana que descendeix de la dorsal sobre milers de quilòmetres.

L'escorça oceànica es crea en les dorsals oceàniques, mentra que la litosfera se subdueix en l'astenosfera en les fosses.

Es pensa que són dos els processos involucrats en l'expansió de les dorsals oceàniques, la força d'empenta de la dorsal i la tracció litosfèrica (força d'estirament de la placa), hi ha certa incertesa sobre quina de les dues és dominant. La força d'empenta actua quan la massa creixen de la dorsal empeny la resta de la placa tectònica allunyant-la de la dorsal, sovint cap a la zona de subducció. A la zona de subducció, la tracció litosfèrica entra en joc. És a dir, el pes de la placa tectònica en subducció per sota de la placa arrossega la resta de la placa amb el seu moviment.

L'altre procés proposat per contribuir a la formació de la nova escorça oceànica és la convecció del mantell. Això no obstant, hi ha hagut diferents estudis que han mostrat que l'astenosfera superior del mantell és massa plàstica (flexible) per a generar prou fricció per a estirar de la placa. A més, a diferència de la imatge, el mantell aflorat que causa el magma sota de les dorsals oceàniques sembla només afectar la seva part superior 400 km, com es dedueix de la tomografia sísmica i pels estudis de la discontinuïtat sísmica al voltant del 400 km. La relativa poca profunditat des de la que aflora el mantell per sota de les dorsals és més consistent al procés de tracció litosfèrica. Però, d'altra banda, algunes de les plaques tectòniques més grans com la placa nord-americana estan en moviment i encara no presenten subducció.

La velocitat a la que les dorsals oceàniques creen nou material es coneix com la velocitat d'expansió, que generalment es mesura en mm/any. Les velocitats d'expansió se solen dividir en tres tipus:

-Expansió ràpida, més de 100mm/any

-Expansió mitjana, entre 100 i 55 mm/any

-Expansió lenta entre 55 i 20 mm/any

La velocitat d'expansió de l'oceà Atlàntic és de ~ 25 mm/any, mentre que el pacífic està sobre els 80–120 mm/any. Les dorsals que s'expandeixen a velocitats menors a 20 mm/any s'anomenen ultra lentes (per exemple la dorsal de Gakkel a l'oceà Àrtic).

Els sistemes de dorsals oceàniques formen nova escorça oceànica. Com el basalt cristal·litzat extruït en els eixos de la dorsal es refreda per sota del punt de Curie dels òxids de ferro-titani, aquests òxids s'alineen al camp magnètic de la Terra en aquell moment. El registre de l'orientació del camp de l'escorça oceànica guarda un registre de les direccions del camp magnètic terrestre. Comp el camp ha canviat la direcció a intèrvals irregulars durant la història, el patró dels canvis en l'escorça oceànica es pot usar com a indicador de la seva edat. De la mateixa manera, el patró dels canvis de camp magnètic juntament amb les mesures de l'edat de l'escorça s'usa per establir la història del camp magnètic terrestre.








Bibliografia.

Informació extreta de: Wikipedia.

Imatgens extretes de: Google imatgens.

Geodinámica interna.

La Geodinámica Interna estudia les transformacions de l’estructura interna de la Terra en relació amb les forces que actuen al seu interior, utilitzant técniques de prospecció (técniques geofísiques). Les técniques geofísiques mes frecuents son:

-Análisi de ones sísmiques (Sismología).
-Mesures de GPS de alta presició.
-Estudis geológics estructurals de camp.
-Datació de mostres rocoses.
-Cuantificació de les tases d’erosió en base al contingut isotópic en mostres de roca.
-Simulació computacional de processos.

El avanç mes important en el camp de la Geodinámica Interna ha sigut la aceptació en els anys 1960-1980 del concepte de Tectónica de plaques (Geotectónica).

Agents geodinámica interna.

-Actuen desde l’interior de la Terra.
-Poden produir desplaçaments en contra de la gravetat.
-Solen augmentar el relleu de la superficie terrestre.
-S’originen en el mant superior o en la astenosfera.
-Agents endógens.

1.Agents Magmátics.

Les roques originades per refredament i solidificació del magma es denominen roques ígnees. Si la solidificació es verifica davall de la superficie de l’escorça es parla de plutonisme i les roques resultants formen roques intrusives.

2.    Agents sísmics.

Temblors i terratremols.

Els agents sísmics constitueixen un dels agents que produeixen cambis mes repentins i violents en el relleu terrestre.

Terratremol es un seisme que te poder destructor, va acompanyat de fortes sacudides i de soroll subterrani paregut a trons profunds que es deuen als moviments vibratoris de frecuencia audible de mes de vibracions per segón.

3.    Agents tectónics.

Plegaments.

Son qüalsevol ona pronunciada en les capes d’una roca que resulten de les deformacions plástiques, degut a les presions en el interior de la Terra es caracteritzen com anticlinal i sinclinal.

Falles geológiques.

Son fractures de les roques, els seus costats es desplacen, es produeixen cuant les forces aplicades sobre les roques superen la seua resistencia y es trenquen, les principals falles que es poden trobar son la de tipo Normal, la inversa i la transcorrent u horitzontal.

Epirogénesi o Epirogenia.

Es un procés apacible i conservador de l’estructura; es una evolució.

Els moviments epirogénics de afonament donen lloc a la formació de grans depresions, com la del mar negre i del mediterrani i la conca de Maracaibo.

Orogénesi y orogenia.

Es diu així el conjunt dels processos mijant els cuals es formen les grans cadenes montanyoses. Els moviments orogénics solen iniciarse en els geosinclinals.
















Bibliografia.

-Informació extreta de: Wikipedia.

-Imatgens extretes de: Google imatgens.

viernes, 7 de noviembre de 2014

Eroció

L'erosió en geomorfologia, és el procés de degradació i de transformació del relleu, i de les roques, causat per tot agent extern (diferent de la tectònica). Normalment hi ha erosió pel transport de sediments a través del vent, aigua o gel; a favor del pendent de sòls i altres materials sota la força de la gravetat; o per organismes vius com són els animals excavadors, que s'anomena bioerosió.

Malgrat que l'erosió és un procés natural s'ha incrementat moltíssim per l'ús humà de la terra. Aproximadament un 40% de la superfície agrícola mundial està seriosament degradada per l'erosió.

L'erosionabilitat mesura la capacitat d'un sòl de ser erosionat i depèn de factors com la duresa, estar cobert per vegetació o el seu pendent.

L'erosió no és el mateix que la meteorització, que és la disgregació de la roca sense desplaçament del material (si bé la meteorització facilita l'erosió), ni és el mateix que el transport dels materials erosionats, que és el següent pas del cicle geològic, i que normalment realitza el mateix agent que ha produït l'erosió.


Un problema particularment seriós és l'erosió costanera propiciada pel fet de fer construccions molt a la vora de la mar, les quals pertorben el flux de sediments cap a elles.


Factors de l'erosió:
  • El clima;
  • El pendent;
  • Factors físics (duresa) i químics (solubilitat per exemple) de la roca;
  • L'absència o no de coberta vegetal i la naturalesa dels vegetals;
  • La història tectònica (fracturació per exemple);
  • L'acció humana (pràctiques agrícoles, desforestació, urbanització).
Erosió mecànica:
La disgregació mecànica es fa sota l'acció d'una força física que arrossega els trossos de roca més o menys voluminosos:

Esclat pel gel o la calor ;
Fregament: glacera, acció de l'aigua (cavitació) o del vent. L'erosió mecànica és particularment activa en els medis fred o àrids.
Erosió a càrrec de l'aigua.
És de caràcter mecànic i químic i té com a principals alteracions: la hidroclàstia (trencament per l'aigua per l'alternança humectació/dessecació), l'impacte de les gotes que cauen al sòl, la reptació i la solifluxió. El pendent reforça l'erosió hídrica. En el litoral cal tenir en compte les onades i els corrents marins.

Les torrentades són el tipus d'erosió més freqüent al món. Pot ésser concentrada (torrents, uadis) o difusa (pel·lícula d'aigua i l'erosió litoral)

Erosió pel vent:

Aquest tipus d'erosió és més eficaç quan no hi ha obstacles i el vent és fort, regular i carregat de partícules.

L'erosió eòlica empobreix el sòls però pot enriquir els sòls allà on és transportat com passa en la pols extreta del Sàhara o el loess.

Erosió lligada a la diferència de temperatura.
En regions amb forta amplitud tèrmica (clima continental, polar, deserts, alta muntanya, etc.), els xocs tèrmics repetits per la successió de cicles "dia/nit" fan esclatar determinades roques, en el fenomen conegut com a termoclàstia. En cas de gel/desgel ocorre la crioclàstia . El cicle gel/desgel és de temporada (a Sibèria per exemple) o quotidià a l'alta muntanya.







Erosió química:
La descomposició química de les muntanyes dóna lloc a relleus desgastats com el massís central francès o els Apalatxes dels Estats Units.

La dissolució és el principal procés, en particular de roques calcàries per la pluja que forma el karst.
Al contrari que les roques silícies, les calcàries són particularment vulnerables a la disssolució. També altres roques i minerals són solubles:

menys de 0,05 grams per litre de quars
1 gram per litre per als carbonats
2,4 grams per litre de guix
2,5 grams pels sulfats
300 grams per litre de sal gemma

L'alteració química comprèn: hidratació, oxidació, oxido-reducció, hidròlisi.
En la zona intertropical, l'alteració de les roques feldspatíques par lixiviació permet la formació de laterita, amb hidròxid d'alumini i ferro formant capes superficials molt dures.

La hidròlisi és el procés de ruptura dels enllaços químics dels minerals, dóna origen a òxids com la limonita, o argiles i amb el temps acaba formant un sòl.






Erosió dels sòls agrícoles.
Risc d'erosió als sòls (Europa mediterrània)
L'erosió dels sòls agrícoles és provocada pel sobrepasturatge, les llaurades a favor del pendent, la pèrdua de matèria orgànica dels sòls. Els conreus en pendents excessius, la monocultura, el deixar la terra nua a l'hivern, els herbicides que deixen el sòl sense protecció, la supressió de tanques vegetals, el pas repetit de maquinària pesant etc.


Erosió del sòl i canvi climàtic.
S'espera que amb la pujada global de temperatures l'erosió s'incrementi, ja que el cicle hidrològic sigui més vigorós amb episodis de pluges extremes. S'espera que a gran part del món la pluviometria anual augmenti (no pas en zones subtropicals o de clima mediterrani). El poder erosiu de l'aigua augmentarà i s'haurien de prendre mesures urgents per a conservar el sòl. Per exemple en el cas de la tundra la fusió de gran part del permagel convertirà aquest tipus de sòls en erosionables i actualment no ho són pas. Segons els estudis efectuats per Pruski i Nearing es pot esperar un 1,7% de canvi en erosió del sòl per cada 1% d'augment en la precipitació total sota el canvi climàtic.

Bibliografia:

-Informació: Viquipèdia.
-Imatgens: Google imatgens

domingo, 2 de noviembre de 2014

Sedimentació


La sedimentació és el procés pel qual el material sòlid, transportat per un corrent d'aigua, es diposita en el fons del riu, embassament, canal artificial, o dispositiu construït especialment per a tal fi. Tota corrent d'aigua, caracteritzada pel seu cabal, tirant d'aigua, velocitat i forma de la secció té una capacitat de transportar material sòlid en suspensió. El canvi d'alguna d'aquestes característiques del corrent pot fer que el material transportat se sedimenti; o el material existent en el fons o marges de la llera sigui erosionat.


La sedimentació de sòlids en líquids està governada per la llei de Stokes, que indica que les partícules sedimenten més fàcilment quan major és el seu diàmetre, el seu pes específic comparat amb el del líquid, i quan menor és la viscositat del líquid. Per això, quan es vol afavorir la sedimentació es tracta d'augmentar el diàmetre de les partícules, fent que s'agreguin unes a unes altres, procés denominat coagulació i floculació.

Els dispositius construïts perquè es produeixi la sedimentació en ells són:

Desarenador: dissenyat perquè se sedimentin i retinguin només partícules majors d'un cert diàmetre nominal i en general d'alt pes específic (sorra);

Sedimentadors o decantadors, normalment utilitzats en plantes de tractament d'aigua potable, i plantes de tractament d'aigües servides;

Preses filtrants: destinades a retenir els materials sòlids en les parts altes de les conques hidrogràfiques.

El procés de sedimentació pot ser benèfic, quan es pensa en el tractament de l'aigua, o perjudicial, quan es pensa en la reducció del volum útil dels embassaments, o en la reducció de la capacitat d'un canal de reg o drenatge.

La sedimentació és un procés que forma part de la potabilització de l'aigua i de la depuració d'aigües residuals.




Bibliografia:

-Informació extreta de la Viquipèdia.
-Imatge extreta de google imatges.
-Video extret de el canal de youtube : https://www.youtube.com/user/MrTezca

sábado, 7 de junio de 2014

Aparell reproductor femení

El aparell reproductor femení  consta de dues parts principals: l'úter, que acull el desenvolupament del fetus, produeix secrecions vaginals i uterines, i passa esperma del mascle a través de les trompes de Fal·lopi, i els ovaris, que produeixen els òvuls de la femella. Aquestes parts són internes, la vagina es comunica amb els òrgans externs: la vulva, que inclou els llavis majors, llavis menors, el clítoris i la uretra. La vagina s'insereix en l'úter a través del coll uterí, mentre que l'úter s'uneix als ovaris a través de les trompes de Fal·lopi. En certs intervals, els ovaris alliberen un òvul, que passa a través de la trompa de Fal·lopi cap a l'úter.

Si, en aquest trànsit, es troba amb l'esperma, un espermatozoide i es fusiona amb l'òvul, i es produeix la fertilització. La fertilització ocorre generalment en una de les trompes, però pot ocórrer en l'úter mateix. El zigot s'implanta en la paret de l'úter, on comença el procés de l'embriogènesi i la morfogènesi. Quan està prou desenvolupat per sobreviure fora de l'úter, el coll uterí es dilata i les contraccions de l'úter propulsen el fetus a través del canal del part, que és la vagina.

Els òvuls (que són més grans que els espermatozoides) i en general són creats aproximadament cada mes, en un procés d'oogènesi: madura un òvul per a ser enviat per la trompa de Falopi adjunta al seu ovari en previsió de la fertilització. Si no és fecundat, l'òvul es expulsat del sistema a través de la menstruació.

Els òrgans interns d'una femella reproductiva són la vagina, l'úter, les trompes de Falopi i els ovaris.






Bibliografia:

Font del text: Viquipedia.
Imatgens: Viquipedia.

Aparell reproductor masculí

El sistema reproductor masculí humà consta d'una sèrie d'òrgans sexuals que són part del procés de reproducció humana, aquests òrgans sexuals es troben, en gran part, fora del tronc, al voltant de la regió pèlvica.

Els principals òrgans sexuals masculins són el penis i els testicles que produeixen l'esperma i els espermatozoides, que en el marc de les relacions sexuals fertilitzen un òvul en el cos d'una dona i l'òvul fecundat (zigot) es desenvolupa gradualment en un fetus.





Bibliografia:

Font del text: Viquipedia.
Imatgens: Viquipedia.

domingo, 1 de junio de 2014

Diabetis tipus 2

La diabetis mellitus tipus 2 o diabetis tipus 2 (antigament anomenada diabetis de l'adult o diabetis no-insulinodependent, per tal de diferenciar-la de la diabetis mellitus insulinodepenent -diabetis tipus 1-), habitualment abreviada com a DM2, és una malaltia caracteritzada pels alts nivells de glucosa en sang (és per tant una diabetis mellitus) en un context de resistència a la insulina i deficiència relativa d'insulina. Tot i que inicialment sovint es controla només incrementant l'exercici i amb una modificació de la dieta, quan la malaltia progressa els medicaments són necessaris.

S'estima que als Estats Units hi ha uns 23.6 milions de persones (el 7.8% de la població) que pateixen diabetis, sent 17.9 milions els casos diagnosticats, el 90% dels quals són DM2. Amb els nivells de prevalença duplicats entre el 1990 i el 2005, CDC (Centers for Disease Control and Prevention) ha qualificat aquest augment com a epidèmia.

Tot i que tradicionalment era considerada una malaltia d'adults, la DM2 es diagnostica cada vegada més en nens de forma paral·lela a les creixents taxes d'obesitat a causa de les alteracions en els hàbits alimentaris, així com en els estils de vida durant la infància.


A diferència de la diabetis tipus 1, a la tipus 2 hi ha molt poca tendència cap a la cetoacidosi, encara que no és del tot desconegut. També és possible que es doni una hiperglucèmia no cetònica, la qual cosa també és molt perillosa tot i que ha de ser tractada de manera molt diferent. Canvis metabòlics complexos i multifactorials molt sovint comporten danys i impediments en la funció de nombrosos òrgans, sobretot del sistema cardiovascular en els dos tipus. Tot això comporta un augment de la morbiditat i la mortalitat en els dos tipus de diabetis, però els dos tenen orígens i tractaments diferents malgrat la similitud en les complicacions.







Bibliografia:

Font del text: Viquipedia.
Imatgens: Google imatgens.

Bulímia

La bulímia, és un trastorn de comportament alimentari (TCA) d'origen nerviós en el qual la persona no té cap control  del que menja i sent una forta culpabilitat a causa d'això. Es caracteritza, com el trastorn per afartament, per episodis en què la persona menja sense control, però a la bulímia la persona després se sent tant culpable que vol "compensar" l'afartament provocant-se el vomit o abusant de laxants i diürètics.

La bulímia nerviosa afecta a persones insegures, que no se senten satisfetes amb elles mateixes i s'obsessionen pel menjar i el pes corporal. Els malalts de bulímia mengen grans quantitats d'aliments en un espai curt de temps (fartades), després del qual adopten mecanismes compensatoris: vòmits o purgues, hiperactibitat, amb intensos sentiments de culpabilitat i automenyspreu; un cercle viciós difícil de tallar, però no impossible. Les fartades i vòmits es produïxen d'amagat, la persona porta una doble vida. Hi ha una forta por a no poder parar de menjar ni controlar els impulsos, la qual cosa de vegades ocasiona problemes amb l'alcohol, les drogues i la conducta sexual.





Bibliografia:

Font del text: Viquipedia.
Imatgens: Google imatgens.
Video: YouTube: Canal de: Andrea masfeliz

Anorèxia nerviosa

L'anorèxia nerviosa es una forma d'anorèxia que consisteix en un trastorn del comportament alimentari molt greu caracteritzat per una voluntat extrema de controlar tot aliment ingerit que sovint, tot i que pot començar amb motivacions de gaudir de bona salut, de l'aparició de pudor, desgast i fins i tot fàstic pel fet de menjar o de ser una persona perfecta en tots els aspectes, acaba en una reducció progressiva de menjar ingerit i per tant d'ingrés d'energia al cos, que provoca una pèrdua progressiva de pes, es produeix tipicament a persones que pateixen una forta pressió ambiental i autoexigència sovint acompañada de solitud i carències afectives.

Algunes característiques d'aquesta conducta poden ser determinades per pautes particulars de manipulació d'aliments. En algunes persones pot estar provocada, i alhora esdevanir una conseqüència de malaltia, una intensa por a l'augment de pes.



                                                                     





Bibliografia:

Font del text: Viquipedia.
Imatgens: Google imatgens.
Video: YouTube: Canal de: mjmoreno6.

sábado, 29 de marzo de 2014

Sistema respiratori

El sistema respiratori és el encarregat de captar oxígen i eliminar diòxid de carboni procedent del anabolisme cel.lular.

El sistema respiratori generalment incluix tubs com la tràquea o les foses nasals utilitzats per carregar aire als pulmons, on ocurreix l'intercambi gaseós. El diafragma com qualsevol múscul, pot contraures i relaxar-se. En la inhalació, el diafragma es contrau i s'aplana, i la cavitat toràcica s'eixampla. Aquesta contracció crea un buit que succiona l'aire cap als pulmons. En la hexalació, el diafragma es relaxa i l'aire es expulsat dels pulmons.

En humans i altres mamifers, el sistema respiratori consisteix en vies respiratories, pulmons i músculs respiratoris que controlen el moviment de l'aire tant dins com fora del cos.




jueves, 27 de marzo de 2014

La sang es troba sense presio al dit, retorna sense presio amb venes que es van reduint formant les venes caves superior i inferior que entren a l'auricula dreta (sense presio sense oxigen amb substancies de rebuig i aliments) de l'auricula dreta pasa al bentricle dret i es impulsada a presio per la arteria. Es capil.laritza al boltant dels alvèols perdent presio, deixant el dioxid de carboni. (Amb presio amb oxigen) Torna el cor per les venes pulmonars i entra per la auricula esquerra, passa al ventricle esquerre i impulsada per la arteria aorta fins capilaritzarse per tot el cos.

miércoles, 26 de marzo de 2014

Diferencies entre: arteries, venes i capilars.

-Artèries: Són vasos sanguinis de paret grossa i blanca. Són elàstiques i porten sang a  pressió des del cor fins els òrgans. Gràcies a la seua elasticitat mantenen la pressió i  permeten avançar la sang.

-Venes: Vasos sanguinis de color rosat, plàstiques, de paret prima. Porten sang sense  pressió des dels òrgans fins al cor. Entre una artèria i una vena del mateix ordre  (per exemple, al coll pujen les artèries caròtides i baixen les venes jugulars) la vena  és més ampla i de paret més prima.

-Capilars: Vasos sanguinis molt prims formats per teixit epitelial mono extratificat.  Es l'unic lloc per on la sang pot travessar les parets dels vasos sanguinis per a deixar l'oxigen i els nutrients i areplegar el diòxid de carboni i les substancies de rebuig.






lunes, 17 de febrero de 2014

DIETA D'UNA SETMANA

Dilluns
                                                         Desdejuni: 2 magdalenes (200g)
                                                                          1 actimel (100g)
                                                         Esmorçar: entrepa (200g)
                                                         Dinar: macarrons (200g)
                                                         Berenar: entrepa (150g)
                                                         Sopar: mero (200g)
                                                                    ensalada (100g)

Total en grams: 1150g

Dimarts
                                                         Desdejuni: 2 magdalenes (200g)
                                                                          1 actimel (100g)
                                                         Esmorçar: entrepa (200g)
                                                         Dinar: paella (200g)
                                                         Berenar: entrepa (200g)
                                                         Sopar: pizza (300g)
                                                                    ensalada (100g)
                                                                    platan (150g)

Total en grams: 1450g

Dimecres
                                                         Desdejuni: 2 magdalenes (200g)
                                                                          1 actimel (100g)
                                                         Esmorçar: entrepa (200g)
                                                         Dinar: arros al forn(250g)
                                                                   ensalada (100g)
                                                         Berenar: entrepa (200g)
                                                         Sopar: llomello (200g)
                                                                    ensalada (100g)
                                                                    yogurt (150g)

Total en grams: 1500g

Dijous
                                                         Desdejuni: 2 magdalenes (200g)
                                                                          1 actimel (100g)
                                                         Esmorçar: entrepa (200g)
                                                         Dinar: arros a la cubana (250g)
                                                                   ensalada (100g)
                                                         Berenar: entrepa (200g)
                                                         Sopar: pechuga (200g)
                                                                    ensalada (100g)
                                                                    yogurt (150g)

Total en grams:1500g
                
Divendres
                                                         Desdejuni: 2 magdalenes (200g)
                                                                          1 actimel (100g)
                                                         Esmorçar: entrepa (200g)
                                                         Dinar: puchero (250g)
                                                                   ensalada (100g)
                                                         Berenar: entrepa (200g)
                                                         Sopar: amburguesa (250g)
                                                                    ensalada (100g)
                                                                    flan (150g)

Total en grams: 1550g

CONSERVACIÓ DELS ALIMENTS

Comentari del video vist a clase:

Aques video tracta sobre la consevació dels aliments, ens mostra com mantenien els aliments fa temps gracies al fret, cuan no hi existien neveres i hi tenien que dur gel de les muntañes fins a les cases per a mantindre els aliments en bon estat i que no es feren malbe. Tambe ens mostra com conservem ara els aliments gracies a les neveres, als tractaments als que son sotmesos els aliments, la forma de envasarlos per a que duren mes...

 Tambe aclara coses com que per exemple:
-Les boses d'ensalada no duren mes perque les tapem despres d'estar obertes, i les fiquem en la nevera.      Duren mes perque li lleven l'oxigen que hi ha a la bosa i li fiquen molt de dioxid de carboni la cual cosa fa que els bacteris no pugen desenboluparse tant rapidament, i no es mengen l'ensalada.

Asi bos deixe un enllaç del video per a que el vegeu:

http://vimeo.com/18548143

jueves, 2 de enero de 2014

Reconeixement dels components de la farina

La farina de blat conté principalment midó que es un glúcid que no es dissol, però tambe té una proteïna anomenada gluten.

○Primer anem a separar el gluten del midó

-Material: balança, got de precipitat, lugol, cullera, aigua, farina (si pot ser de força) i agitadors.

-Procediment:

                          1° calculem el pes del got de precipitat (114, 15 grams).
                          pesem 50 grams de farina.
                          3° llevem tot el midó que poguem (la bola de gluten pesa 15 grams, en                                  teoria hi deuria pesar 7 grams).
                          despres hem desperar a que es seque i tornar-la a pesar.