sábado, 7 de junio de 2014

Aparell reproductor femení

El aparell reproductor femení  consta de dues parts principals: l'úter, que acull el desenvolupament del fetus, produeix secrecions vaginals i uterines, i passa esperma del mascle a través de les trompes de Fal·lopi, i els ovaris, que produeixen els òvuls de la femella. Aquestes parts són internes, la vagina es comunica amb els òrgans externs: la vulva, que inclou els llavis majors, llavis menors, el clítoris i la uretra. La vagina s'insereix en l'úter a través del coll uterí, mentre que l'úter s'uneix als ovaris a través de les trompes de Fal·lopi. En certs intervals, els ovaris alliberen un òvul, que passa a través de la trompa de Fal·lopi cap a l'úter.

Si, en aquest trànsit, es troba amb l'esperma, un espermatozoide i es fusiona amb l'òvul, i es produeix la fertilització. La fertilització ocorre generalment en una de les trompes, però pot ocórrer en l'úter mateix. El zigot s'implanta en la paret de l'úter, on comença el procés de l'embriogènesi i la morfogènesi. Quan està prou desenvolupat per sobreviure fora de l'úter, el coll uterí es dilata i les contraccions de l'úter propulsen el fetus a través del canal del part, que és la vagina.

Els òvuls (que són més grans que els espermatozoides) i en general són creats aproximadament cada mes, en un procés d'oogènesi: madura un òvul per a ser enviat per la trompa de Falopi adjunta al seu ovari en previsió de la fertilització. Si no és fecundat, l'òvul es expulsat del sistema a través de la menstruació.

Els òrgans interns d'una femella reproductiva són la vagina, l'úter, les trompes de Falopi i els ovaris.






Bibliografia:

Font del text: Viquipedia.
Imatgens: Viquipedia.

Aparell reproductor masculí

El sistema reproductor masculí humà consta d'una sèrie d'òrgans sexuals que són part del procés de reproducció humana, aquests òrgans sexuals es troben, en gran part, fora del tronc, al voltant de la regió pèlvica.

Els principals òrgans sexuals masculins són el penis i els testicles que produeixen l'esperma i els espermatozoides, que en el marc de les relacions sexuals fertilitzen un òvul en el cos d'una dona i l'òvul fecundat (zigot) es desenvolupa gradualment en un fetus.





Bibliografia:

Font del text: Viquipedia.
Imatgens: Viquipedia.

domingo, 1 de junio de 2014

Diabetis tipus 2

La diabetis mellitus tipus 2 o diabetis tipus 2 (antigament anomenada diabetis de l'adult o diabetis no-insulinodependent, per tal de diferenciar-la de la diabetis mellitus insulinodepenent -diabetis tipus 1-), habitualment abreviada com a DM2, és una malaltia caracteritzada pels alts nivells de glucosa en sang (és per tant una diabetis mellitus) en un context de resistència a la insulina i deficiència relativa d'insulina. Tot i que inicialment sovint es controla només incrementant l'exercici i amb una modificació de la dieta, quan la malaltia progressa els medicaments són necessaris.

S'estima que als Estats Units hi ha uns 23.6 milions de persones (el 7.8% de la població) que pateixen diabetis, sent 17.9 milions els casos diagnosticats, el 90% dels quals són DM2. Amb els nivells de prevalença duplicats entre el 1990 i el 2005, CDC (Centers for Disease Control and Prevention) ha qualificat aquest augment com a epidèmia.

Tot i que tradicionalment era considerada una malaltia d'adults, la DM2 es diagnostica cada vegada més en nens de forma paral·lela a les creixents taxes d'obesitat a causa de les alteracions en els hàbits alimentaris, així com en els estils de vida durant la infància.


A diferència de la diabetis tipus 1, a la tipus 2 hi ha molt poca tendència cap a la cetoacidosi, encara que no és del tot desconegut. També és possible que es doni una hiperglucèmia no cetònica, la qual cosa també és molt perillosa tot i que ha de ser tractada de manera molt diferent. Canvis metabòlics complexos i multifactorials molt sovint comporten danys i impediments en la funció de nombrosos òrgans, sobretot del sistema cardiovascular en els dos tipus. Tot això comporta un augment de la morbiditat i la mortalitat en els dos tipus de diabetis, però els dos tenen orígens i tractaments diferents malgrat la similitud en les complicacions.







Bibliografia:

Font del text: Viquipedia.
Imatgens: Google imatgens.

Bulímia

La bulímia, és un trastorn de comportament alimentari (TCA) d'origen nerviós en el qual la persona no té cap control  del que menja i sent una forta culpabilitat a causa d'això. Es caracteritza, com el trastorn per afartament, per episodis en què la persona menja sense control, però a la bulímia la persona després se sent tant culpable que vol "compensar" l'afartament provocant-se el vomit o abusant de laxants i diürètics.

La bulímia nerviosa afecta a persones insegures, que no se senten satisfetes amb elles mateixes i s'obsessionen pel menjar i el pes corporal. Els malalts de bulímia mengen grans quantitats d'aliments en un espai curt de temps (fartades), després del qual adopten mecanismes compensatoris: vòmits o purgues, hiperactibitat, amb intensos sentiments de culpabilitat i automenyspreu; un cercle viciós difícil de tallar, però no impossible. Les fartades i vòmits es produïxen d'amagat, la persona porta una doble vida. Hi ha una forta por a no poder parar de menjar ni controlar els impulsos, la qual cosa de vegades ocasiona problemes amb l'alcohol, les drogues i la conducta sexual.





Bibliografia:

Font del text: Viquipedia.
Imatgens: Google imatgens.
Video: YouTube: Canal de: Andrea masfeliz

Anorèxia nerviosa

L'anorèxia nerviosa es una forma d'anorèxia que consisteix en un trastorn del comportament alimentari molt greu caracteritzat per una voluntat extrema de controlar tot aliment ingerit que sovint, tot i que pot començar amb motivacions de gaudir de bona salut, de l'aparició de pudor, desgast i fins i tot fàstic pel fet de menjar o de ser una persona perfecta en tots els aspectes, acaba en una reducció progressiva de menjar ingerit i per tant d'ingrés d'energia al cos, que provoca una pèrdua progressiva de pes, es produeix tipicament a persones que pateixen una forta pressió ambiental i autoexigència sovint acompañada de solitud i carències afectives.

Algunes característiques d'aquesta conducta poden ser determinades per pautes particulars de manipulació d'aliments. En algunes persones pot estar provocada, i alhora esdevanir una conseqüència de malaltia, una intensa por a l'augment de pes.



                                                                     





Bibliografia:

Font del text: Viquipedia.
Imatgens: Google imatgens.
Video: YouTube: Canal de: mjmoreno6.