Formació d'una dorsal.
Les dorsals oceàniques són grans serralades submergides que
arriben a superar els 3.000 m d'altura, normalment presenten un solc central
anomenat rift per on surt magma procedent de l'astenosfera i que es diposita
als dos costat creant més sòl oceànic. Els cims més elevats sobresurten de les
aigües i formen illes. Aquestes formacions es troben als límits entre dues
plaques tectòniques. Aquest tipus de serralades oceàniques actuen com a centres
d'expansió oceànica i són les responsables del d'extensió del llit marí.
L'elevació del fons marí ve donada pels corrents de convecció que fan emergir
magma surt del mantell per fissures longitudinals de l'escorça oceànica.
Les dorsals oceàniques del món estan connectades i formen un
sol sistema de crestes que recorren tots els oceans de la Terra, fent de les
dorsals oceàniques la serralada més llarga de la Terra. Les dorsals continuades
formen de 65.000 km de llargada i la totalitat de les dorsals formen un sistema
de 80.000km.
Les dorsals oceàniques són formacions geològicament actives
amb aportacions constants de nou magma sobre el llit oceànic i sobre la mateixa
línia de crestes. Aquest magma refredat forma una crosta de basalt i gabre.
Les roques que componen aquesta escorça són més joves sobre
l'eix de la cresta i la seva edat augmenta conforme ens hi allunyem. El nou
magma de basalt emergeix a prop de l'eix degut a la a fusió per descompressió
de les capes inferiors del mantell terrestre .
L'escorça oceànica està composta de roques molt més joves
que la Terra. L'escorça de les conques oceàniques té menys de 200 milions
d'anys. L'escorça es troba en un constat procés de renovació gràcies a les
dorsals oceàniques. A mesura que ens allunyem de la dorsal, l'oceà guanya en
profunditat, i les majors profunditat s'assoleixen en les fosses marines.
Conforme l'escorça oceànica es va movent allunyant-se de la dorsal, la
peridotita situada per sota es refreda i es fa més rigida, aquesta escorça i la
peridotita rígida conformen la litosfera oceànica.
L'expansió lenta de les dorsals com la dorsal mesoatlàntica
produeix, generalment, valls de rift llargs i amples, a vegades de 10 a 20 km
d'amplada de terreny accidentat fins als 1000 m en la cresta de la dorsal, per
contra les dorsals d'expansió ràpida com la dorsal del Pacífic Oriental
presenten incisions estreta i punxegudes envoltades generalment per una
topografia plana que descendeix de la dorsal sobre milers de quilòmetres.
L'escorça oceànica es crea en les dorsals oceàniques, mentra
que la litosfera se subdueix en l'astenosfera en les fosses.
Es pensa que són dos els processos involucrats en l'expansió
de les dorsals oceàniques, la força d'empenta de la dorsal i la tracció
litosfèrica (força d'estirament de la placa), hi ha certa incertesa sobre quina
de les dues és dominant. La força d'empenta actua quan la massa creixen de la
dorsal empeny la resta de la placa tectònica allunyant-la de la dorsal, sovint
cap a la zona de subducció. A la zona de subducció, la tracció litosfèrica
entra en joc. És a dir, el pes de la placa tectònica en subducció per sota de
la placa arrossega la resta de la placa amb el seu moviment.
L'altre procés proposat per contribuir a la formació de la
nova escorça oceànica és la convecció del mantell. Això no obstant, hi ha hagut
diferents estudis que han mostrat que l'astenosfera superior del mantell és
massa plàstica (flexible) per a generar prou fricció per a estirar de la placa.
A més, a diferència de la imatge, el mantell aflorat que causa el magma sota de
les dorsals oceàniques sembla només afectar la seva part superior 400 km, com
es dedueix de la tomografia sísmica i pels estudis de la discontinuïtat sísmica
al voltant del 400 km. La relativa poca profunditat des de la que aflora el
mantell per sota de les dorsals és més consistent al procés de tracció
litosfèrica. Però, d'altra banda, algunes de les plaques tectòniques més grans
com la placa nord-americana estan en moviment i encara no presenten subducció.
La velocitat a la que les dorsals oceàniques creen nou
material es coneix com la velocitat d'expansió, que generalment es mesura en
mm/any. Les velocitats d'expansió se solen dividir en tres tipus:
-Expansió ràpida, més de 100mm/any
-Expansió mitjana, entre 100 i 55 mm/any
-Expansió lenta entre 55 i 20 mm/any
La velocitat d'expansió de l'oceà Atlàntic és de ~ 25
mm/any, mentre que el pacífic està sobre els 80–120 mm/any. Les dorsals que
s'expandeixen a velocitats menors a 20 mm/any s'anomenen ultra lentes (per
exemple la dorsal de Gakkel a l'oceà Àrtic).
Els sistemes de dorsals oceàniques formen nova escorça
oceànica. Com el basalt cristal·litzat extruït en els eixos de la dorsal es
refreda per sota del punt de Curie dels òxids de ferro-titani, aquests òxids
s'alineen al camp magnètic de la Terra en aquell moment. El registre de
l'orientació del camp de l'escorça oceànica guarda un registre de les
direccions del camp magnètic terrestre. Comp el camp ha canviat la direcció a
intèrvals irregulars durant la història, el patró dels canvis en l'escorça
oceànica es pot usar com a indicador de la seva edat. De la mateixa manera, el
patró dels canvis de camp magnètic juntament amb les mesures de l'edat de
l'escorça s'usa per establir la història del camp magnètic terrestre.
Bibliografia.
Informació extreta de: Wikipedia.
Imatgens extretes de: Google imatgens.