miércoles, 25 de febrero de 2015

Tercera Ley de mendel: Ley de la asociación independiente

Esta ley se la conoce también como la Ley de la herencia independiente de caracteres.


Mendel concluyó que diferentes rasgos son heredados independientemente unos de otros, no existe relación entre ellos, por tanto el patrón de herencia de un rasgo no afectará al patrón de herencia de otro. Cada uno de ellos se transmite siguiendo las leyes anteriores con independencia de la presencia del otro carácter.

Sólo se cumple en aquellos genes que no están ligados (en diferentes cromosomas) o que están en regiones muy separadas del mismo cromosoma.

Para llegar a esta ley Mendel cruzó plantas de arvejas de semilla amarilla y lisa con plantas de semilla verde y rugosa ( Homocigóticas ambas para los dos caracteres). (Figura 7).


Las semillas obtenidas en este cruzamiento eran todas amarillas y lisas, cumpliéndose así la Ley de la uniformidad para cada uno de los caracteres considerados, y revelándonos también que los alelos dominantes para esos caracteres son los que determinan el color amarillo y la forma lisa.

Las plantas obtenidas y que constituyen la F1 son dihíbridas (AaBb).

Estas plantas de la F1 se cruzan entre sí, teniendo en cuenta los gametos que formarán cada una de las plantas y que pueden verse en la figura 8. En el cuadro de la figura 9 se ven las semillas que aparecen y en las proporciones que se indican.


Se puede apreciar que los alelos de los distintos genes se transmiten con independencia unos de otros, ya que en la segunda generación filial F2 aparecen arvejas amarillas y rugosas y otras que son verdes y lisas, combinaciones que no se habían dado ni en la generación parental (P), ni en la filial primera (F1).

Asimismo, los resultados obtenidos para cada uno de los caracteres considerados por separado, responden a la primera ley (de la segregación). ( Figura 9).



Los resultados de los experimentos de la segunda ley refuerzan el concepto de que los genes son independientes entre sí, que no se mezclan ni desaparecen generación tras generación.

Para esta interpretación fue providencial la elección de los caracteres, pues estos resultados no se cumplen siempre, sino solamente en el caso de que los dos caracteres a estudiar estén regulados por genes que se encuentran en distintos cromosomas. No se cumple cuando los dos genes considerados se encuentran en un mismo cromosoma, es el caso de los genes ligados.

En la etapa de metafase I de la meiosis I, los cromosomas están alineados en la región ecuatorial. El orden en el plano ecuatorial es al azar y determina la dirección que tomará cada uno de los cromosomas homólogos en las células hijas, fenómeno conocido como permutación cromosómica.

Sin embargo, el orden de migración entre cromosomas no homólogos a las células hijas es independiente entre sí y dependerá del orden azaroso que tengan los cromosomas en el plano ecuatorial.

De esta forma se deduce que la segunda ley de Mendel o de asociación independiente, ocurre en la metafase I, ya que pueden existir varias combinaciones posibles, por ejemplo, entre dos pares de cromosomas homólogos, llegando a formar cuatro tipos de gametos distintos si se alinean de una forma y cuatro muy distintos si se alinean de otra.


A modo de acotación importante, debemos destacar que en la meiosis la segunda ley de Mendel (de la asociación independiente) ocurre en la Metafase I, o sean antes que la primera (ley de la segregación), que ocurre en la Anafase I.


Bibliografia:


Segunda Ley de Mendel: ley de la segregación



Esta ley establece que para que ocurra la reproducción sexual, previo a la formación de los gametos cada alelo de un par se separa del otro miembro para determinar la constitución genética del gameto hijo.

En su experimento, Mendel cruzó diferentes variedades de semillas de individuos heterocigotos (diploides con dos variantes alélicas del mismo gen: Aa)  (Figura 1).



Del cruce obtuvo semillas amarillas y verdes en la proporción que se indica en la figura 3. Así, pues, aunque el alelo que determina la coloración verde de las semillas parecía haber desaparecido en la primera generación filial, vuelve a manifestarse en esta segunda generación. (Figura 3).



Según la interpretación actual, los dos alelos distintos para el color de la semilla presentes en los individuos de la primera generación filial no se han mezclado ni han desaparecido, simplemente ocurría que se manifestaba sólo uno de los dos.

Esos dos alelos, que codifican para la característica color, son segregados durante la producción de gametos mediante una división celular meiótica. Esto significa que cada gameto va a contener un solo alelo para cada gen. Lo cual permite que los alelos materno y paterno se combinen en el descendiente, asegurando la variación.

Para cada característica, un organismo hereda dos alelos, uno de cada pariente. Esto significa que en las células somáticas, un alelo proviene de la madre y otro del padre. Éstos pueden ser homocigotos o heterocigotos.


Es importante aclarar que que los alelos se separan antes de que se formen los gametos. Precisamente es en la etapa de anafase I de la meiosis I cuando ocurre la separación de los cromosomas homólogos, momento en el que ocurre realmente la haploidia y se cumple con lo establecido por Mendel.

domingo, 15 de febrero de 2015

GENETICA

Mitosi:Es un mètode divisió cel.lular en el que es fa una copia dels gens (o dels cromosomes) abans de realitzarse. Per la cual cosa permet formar clons amb la mateixa configuración genètica en el cas de essers unicel.lulars o créixer als essers pluricel.lulars.
Totes les nostres cèl·lules s’han format per successives divisions del cigot (cigot: obul fecundat per l’espermatozoide.

                                          
 

 


Cicle cel.lular: Si per terme mitg una cel.lula tarda en dividir-se 24 hores durant 23 el nucli està en interfase el ADN està descondensat en forma de cromatina i els gens s’estàn llegint per a fabricar protines i creixer no s’observen els cromosomas.
Durant 1 hora la cel.lula es divideix i es produeixen molts cambis observables. (La descripción que em fet es molt llarga però sold dura 1 hora).

 

Interfase: Hi ha 3 subfases.

 
-G1: En la que la ce.lula creix encara no s’han fet les copies d’ADN.

-Subfase S: L’ADN es copia i, a partir d’ara els cromosomas tindran dues cromatides.

-G2: Una volta copiats els cromosomas la ce.lula es prepara per a la divisió copiant, duplicant els centriols i formant i preparant les proteines dels microtubuls que ajudaran a repartir els cromosomes durant la divisió.

 

Profase: La cromatina es condensa i els cromosomes comencen a ser visibles. Els centriols es van separnt i a partir dells comencen a a crixer els microtubuls del fus mitotic que permeten el moviment i el repartiment dels cromosomes.

 

Prometafase: Comença a desapareixer la membrana nuclear, els cromosomes ja estan molt condensats i es fan molt visibles les dues cromatides unides pel centrome. Els centriols es dirigiesen cap a pols oposats de la cel.lula i el fus ja està prácticamente format.

 

Metafase: Ha desaparegut totalment la membrana nuclear, els cromosomes s’insersereixen als microtubuls del fus mitotic i es disposen al centre de la cel.lula.

 

Anafase: Les dues cromatides identiques de cada cromosoma se separenm  els microtubuls del fus es contraues s’acurten i arrosseguen les cromatides cap als dos pols de la cel.lula, on es formaran les dues cel.lules filles.

 

Telofase: Els cromosomes han arrivat a situar-se  en els dos pols de la cel.lula i comencen a descondensarse per a formar una altra vegada la cromatina. Apareix la membrana nuclear i desapareix el fus mitotic.
S’inicia la citocinesi.

 

Mellosi. Consisteix en dues divisions cel.lulars consecutives semblants a una mitosi però sense que es produixca duplicació de l’ADN entre una i l’altra, com a resultat es formen 4 cel.lules amb la meitat de cromosomes que la cel.lula mare. Només te lloc durant la formació dels gametes.
Les cel.lules resultants de la mellosi no son iguals entre si perque han patit encreuament.

 
 

 

BIBLIOGRAFIA:

 

-Informació: Ens ho van dictar a classe.

-Imatges: Google imatges.

sábado, 22 de noviembre de 2014

Dorsal oceànica


Formació d'una dorsal.

Les dorsals oceàniques són grans serralades submergides que arriben a superar els 3.000 m d'altura, normalment presenten un solc central anomenat rift per on surt magma procedent de l'astenosfera i que es diposita als dos costat creant més sòl oceànic. Els cims més elevats sobresurten de les aigües i formen illes. Aquestes formacions es troben als límits entre dues plaques tectòniques. Aquest tipus de serralades oceàniques actuen com a centres d'expansió oceànica i són les responsables del d'extensió del llit marí. L'elevació del fons marí ve donada pels corrents de convecció que fan emergir magma surt del mantell per fissures longitudinals de l'escorça oceànica.

Les dorsals oceàniques del món estan connectades i formen un sol sistema de crestes que recorren tots els oceans de la Terra, fent de les dorsals oceàniques la serralada més llarga de la Terra. Les dorsals continuades formen de 65.000 km de llargada i la totalitat de les dorsals formen un sistema de 80.000km.

Les dorsals oceàniques són formacions geològicament actives amb aportacions constants de nou magma sobre el llit oceànic i sobre la mateixa línia de crestes. Aquest magma refredat forma una crosta de basalt i gabre.

Les roques que componen aquesta escorça són més joves sobre l'eix de la cresta i la seva edat augmenta conforme ens hi allunyem. El nou magma de basalt emergeix a prop de l'eix degut a la a fusió per descompressió de les capes inferiors del mantell terrestre .

L'escorça oceànica està composta de roques molt més joves que la Terra. L'escorça de les conques oceàniques té menys de 200 milions d'anys. L'escorça es troba en un constat procés de renovació gràcies a les dorsals oceàniques. A mesura que ens allunyem de la dorsal, l'oceà guanya en profunditat, i les majors profunditat s'assoleixen en les fosses marines. Conforme l'escorça oceànica es va movent allunyant-se de la dorsal, la peridotita situada per sota es refreda i es fa més rigida, aquesta escorça i la peridotita rígida conformen la litosfera oceànica.

L'expansió lenta de les dorsals com la dorsal mesoatlàntica produeix, generalment, valls de rift llargs i amples, a vegades de 10 a 20 km d'amplada de terreny accidentat fins als 1000 m en la cresta de la dorsal, per contra les dorsals d'expansió ràpida com la dorsal del Pacífic Oriental presenten incisions estreta i punxegudes envoltades generalment per una topografia plana que descendeix de la dorsal sobre milers de quilòmetres.

L'escorça oceànica es crea en les dorsals oceàniques, mentra que la litosfera se subdueix en l'astenosfera en les fosses.

Es pensa que són dos els processos involucrats en l'expansió de les dorsals oceàniques, la força d'empenta de la dorsal i la tracció litosfèrica (força d'estirament de la placa), hi ha certa incertesa sobre quina de les dues és dominant. La força d'empenta actua quan la massa creixen de la dorsal empeny la resta de la placa tectònica allunyant-la de la dorsal, sovint cap a la zona de subducció. A la zona de subducció, la tracció litosfèrica entra en joc. És a dir, el pes de la placa tectònica en subducció per sota de la placa arrossega la resta de la placa amb el seu moviment.

L'altre procés proposat per contribuir a la formació de la nova escorça oceànica és la convecció del mantell. Això no obstant, hi ha hagut diferents estudis que han mostrat que l'astenosfera superior del mantell és massa plàstica (flexible) per a generar prou fricció per a estirar de la placa. A més, a diferència de la imatge, el mantell aflorat que causa el magma sota de les dorsals oceàniques sembla només afectar la seva part superior 400 km, com es dedueix de la tomografia sísmica i pels estudis de la discontinuïtat sísmica al voltant del 400 km. La relativa poca profunditat des de la que aflora el mantell per sota de les dorsals és més consistent al procés de tracció litosfèrica. Però, d'altra banda, algunes de les plaques tectòniques més grans com la placa nord-americana estan en moviment i encara no presenten subducció.

La velocitat a la que les dorsals oceàniques creen nou material es coneix com la velocitat d'expansió, que generalment es mesura en mm/any. Les velocitats d'expansió se solen dividir en tres tipus:

-Expansió ràpida, més de 100mm/any

-Expansió mitjana, entre 100 i 55 mm/any

-Expansió lenta entre 55 i 20 mm/any

La velocitat d'expansió de l'oceà Atlàntic és de ~ 25 mm/any, mentre que el pacífic està sobre els 80–120 mm/any. Les dorsals que s'expandeixen a velocitats menors a 20 mm/any s'anomenen ultra lentes (per exemple la dorsal de Gakkel a l'oceà Àrtic).

Els sistemes de dorsals oceàniques formen nova escorça oceànica. Com el basalt cristal·litzat extruït en els eixos de la dorsal es refreda per sota del punt de Curie dels òxids de ferro-titani, aquests òxids s'alineen al camp magnètic de la Terra en aquell moment. El registre de l'orientació del camp de l'escorça oceànica guarda un registre de les direccions del camp magnètic terrestre. Comp el camp ha canviat la direcció a intèrvals irregulars durant la història, el patró dels canvis en l'escorça oceànica es pot usar com a indicador de la seva edat. De la mateixa manera, el patró dels canvis de camp magnètic juntament amb les mesures de l'edat de l'escorça s'usa per establir la història del camp magnètic terrestre.








Bibliografia.

Informació extreta de: Wikipedia.

Imatgens extretes de: Google imatgens.

Geodinámica interna.

La Geodinámica Interna estudia les transformacions de l’estructura interna de la Terra en relació amb les forces que actuen al seu interior, utilitzant técniques de prospecció (técniques geofísiques). Les técniques geofísiques mes frecuents son:

-Análisi de ones sísmiques (Sismología).
-Mesures de GPS de alta presició.
-Estudis geológics estructurals de camp.
-Datació de mostres rocoses.
-Cuantificació de les tases d’erosió en base al contingut isotópic en mostres de roca.
-Simulació computacional de processos.

El avanç mes important en el camp de la Geodinámica Interna ha sigut la aceptació en els anys 1960-1980 del concepte de Tectónica de plaques (Geotectónica).

Agents geodinámica interna.

-Actuen desde l’interior de la Terra.
-Poden produir desplaçaments en contra de la gravetat.
-Solen augmentar el relleu de la superficie terrestre.
-S’originen en el mant superior o en la astenosfera.
-Agents endógens.

1.Agents Magmátics.

Les roques originades per refredament i solidificació del magma es denominen roques ígnees. Si la solidificació es verifica davall de la superficie de l’escorça es parla de plutonisme i les roques resultants formen roques intrusives.

2.    Agents sísmics.

Temblors i terratremols.

Els agents sísmics constitueixen un dels agents que produeixen cambis mes repentins i violents en el relleu terrestre.

Terratremol es un seisme que te poder destructor, va acompanyat de fortes sacudides i de soroll subterrani paregut a trons profunds que es deuen als moviments vibratoris de frecuencia audible de mes de vibracions per segón.

3.    Agents tectónics.

Plegaments.

Son qüalsevol ona pronunciada en les capes d’una roca que resulten de les deformacions plástiques, degut a les presions en el interior de la Terra es caracteritzen com anticlinal i sinclinal.

Falles geológiques.

Son fractures de les roques, els seus costats es desplacen, es produeixen cuant les forces aplicades sobre les roques superen la seua resistencia y es trenquen, les principals falles que es poden trobar son la de tipo Normal, la inversa i la transcorrent u horitzontal.

Epirogénesi o Epirogenia.

Es un procés apacible i conservador de l’estructura; es una evolució.

Els moviments epirogénics de afonament donen lloc a la formació de grans depresions, com la del mar negre i del mediterrani i la conca de Maracaibo.

Orogénesi y orogenia.

Es diu així el conjunt dels processos mijant els cuals es formen les grans cadenes montanyoses. Els moviments orogénics solen iniciarse en els geosinclinals.
















Bibliografia.

-Informació extreta de: Wikipedia.

-Imatgens extretes de: Google imatgens.

viernes, 7 de noviembre de 2014

Eroció

L'erosió en geomorfologia, és el procés de degradació i de transformació del relleu, i de les roques, causat per tot agent extern (diferent de la tectònica). Normalment hi ha erosió pel transport de sediments a través del vent, aigua o gel; a favor del pendent de sòls i altres materials sota la força de la gravetat; o per organismes vius com són els animals excavadors, que s'anomena bioerosió.

Malgrat que l'erosió és un procés natural s'ha incrementat moltíssim per l'ús humà de la terra. Aproximadament un 40% de la superfície agrícola mundial està seriosament degradada per l'erosió.

L'erosionabilitat mesura la capacitat d'un sòl de ser erosionat i depèn de factors com la duresa, estar cobert per vegetació o el seu pendent.

L'erosió no és el mateix que la meteorització, que és la disgregació de la roca sense desplaçament del material (si bé la meteorització facilita l'erosió), ni és el mateix que el transport dels materials erosionats, que és el següent pas del cicle geològic, i que normalment realitza el mateix agent que ha produït l'erosió.


Un problema particularment seriós és l'erosió costanera propiciada pel fet de fer construccions molt a la vora de la mar, les quals pertorben el flux de sediments cap a elles.


Factors de l'erosió:
  • El clima;
  • El pendent;
  • Factors físics (duresa) i químics (solubilitat per exemple) de la roca;
  • L'absència o no de coberta vegetal i la naturalesa dels vegetals;
  • La història tectònica (fracturació per exemple);
  • L'acció humana (pràctiques agrícoles, desforestació, urbanització).
Erosió mecànica:
La disgregació mecànica es fa sota l'acció d'una força física que arrossega els trossos de roca més o menys voluminosos:

Esclat pel gel o la calor ;
Fregament: glacera, acció de l'aigua (cavitació) o del vent. L'erosió mecànica és particularment activa en els medis fred o àrids.
Erosió a càrrec de l'aigua.
És de caràcter mecànic i químic i té com a principals alteracions: la hidroclàstia (trencament per l'aigua per l'alternança humectació/dessecació), l'impacte de les gotes que cauen al sòl, la reptació i la solifluxió. El pendent reforça l'erosió hídrica. En el litoral cal tenir en compte les onades i els corrents marins.

Les torrentades són el tipus d'erosió més freqüent al món. Pot ésser concentrada (torrents, uadis) o difusa (pel·lícula d'aigua i l'erosió litoral)

Erosió pel vent:

Aquest tipus d'erosió és més eficaç quan no hi ha obstacles i el vent és fort, regular i carregat de partícules.

L'erosió eòlica empobreix el sòls però pot enriquir els sòls allà on és transportat com passa en la pols extreta del Sàhara o el loess.

Erosió lligada a la diferència de temperatura.
En regions amb forta amplitud tèrmica (clima continental, polar, deserts, alta muntanya, etc.), els xocs tèrmics repetits per la successió de cicles "dia/nit" fan esclatar determinades roques, en el fenomen conegut com a termoclàstia. En cas de gel/desgel ocorre la crioclàstia . El cicle gel/desgel és de temporada (a Sibèria per exemple) o quotidià a l'alta muntanya.







Erosió química:
La descomposició química de les muntanyes dóna lloc a relleus desgastats com el massís central francès o els Apalatxes dels Estats Units.

La dissolució és el principal procés, en particular de roques calcàries per la pluja que forma el karst.
Al contrari que les roques silícies, les calcàries són particularment vulnerables a la disssolució. També altres roques i minerals són solubles:

menys de 0,05 grams per litre de quars
1 gram per litre per als carbonats
2,4 grams per litre de guix
2,5 grams pels sulfats
300 grams per litre de sal gemma

L'alteració química comprèn: hidratació, oxidació, oxido-reducció, hidròlisi.
En la zona intertropical, l'alteració de les roques feldspatíques par lixiviació permet la formació de laterita, amb hidròxid d'alumini i ferro formant capes superficials molt dures.

La hidròlisi és el procés de ruptura dels enllaços químics dels minerals, dóna origen a òxids com la limonita, o argiles i amb el temps acaba formant un sòl.






Erosió dels sòls agrícoles.
Risc d'erosió als sòls (Europa mediterrània)
L'erosió dels sòls agrícoles és provocada pel sobrepasturatge, les llaurades a favor del pendent, la pèrdua de matèria orgànica dels sòls. Els conreus en pendents excessius, la monocultura, el deixar la terra nua a l'hivern, els herbicides que deixen el sòl sense protecció, la supressió de tanques vegetals, el pas repetit de maquinària pesant etc.


Erosió del sòl i canvi climàtic.
S'espera que amb la pujada global de temperatures l'erosió s'incrementi, ja que el cicle hidrològic sigui més vigorós amb episodis de pluges extremes. S'espera que a gran part del món la pluviometria anual augmenti (no pas en zones subtropicals o de clima mediterrani). El poder erosiu de l'aigua augmentarà i s'haurien de prendre mesures urgents per a conservar el sòl. Per exemple en el cas de la tundra la fusió de gran part del permagel convertirà aquest tipus de sòls en erosionables i actualment no ho són pas. Segons els estudis efectuats per Pruski i Nearing es pot esperar un 1,7% de canvi en erosió del sòl per cada 1% d'augment en la precipitació total sota el canvi climàtic.

Bibliografia:

-Informació: Viquipèdia.
-Imatgens: Google imatgens

domingo, 2 de noviembre de 2014

Sedimentació


La sedimentació és el procés pel qual el material sòlid, transportat per un corrent d'aigua, es diposita en el fons del riu, embassament, canal artificial, o dispositiu construït especialment per a tal fi. Tota corrent d'aigua, caracteritzada pel seu cabal, tirant d'aigua, velocitat i forma de la secció té una capacitat de transportar material sòlid en suspensió. El canvi d'alguna d'aquestes característiques del corrent pot fer que el material transportat se sedimenti; o el material existent en el fons o marges de la llera sigui erosionat.


La sedimentació de sòlids en líquids està governada per la llei de Stokes, que indica que les partícules sedimenten més fàcilment quan major és el seu diàmetre, el seu pes específic comparat amb el del líquid, i quan menor és la viscositat del líquid. Per això, quan es vol afavorir la sedimentació es tracta d'augmentar el diàmetre de les partícules, fent que s'agreguin unes a unes altres, procés denominat coagulació i floculació.

Els dispositius construïts perquè es produeixi la sedimentació en ells són:

Desarenador: dissenyat perquè se sedimentin i retinguin només partícules majors d'un cert diàmetre nominal i en general d'alt pes específic (sorra);

Sedimentadors o decantadors, normalment utilitzats en plantes de tractament d'aigua potable, i plantes de tractament d'aigües servides;

Preses filtrants: destinades a retenir els materials sòlids en les parts altes de les conques hidrogràfiques.

El procés de sedimentació pot ser benèfic, quan es pensa en el tractament de l'aigua, o perjudicial, quan es pensa en la reducció del volum útil dels embassaments, o en la reducció de la capacitat d'un canal de reg o drenatge.

La sedimentació és un procés que forma part de la potabilització de l'aigua i de la depuració d'aigües residuals.




Bibliografia:

-Informació extreta de la Viquipèdia.
-Imatge extreta de google imatges.
-Video extret de el canal de youtube : https://www.youtube.com/user/MrTezca